Literatura

La Sirena i el Pagès

21 Mayo, 2017

Rosa María Mateos

V.O Català

 

En la seva primera visita no va voler res. Passejàrem la timidesa entre els ametllers i li vaig fer unes arracades amb els sarments de les vinyes. Ella va comprendre que jo era un home de terra endins i d’aigua dolça, alguna cosa així com una caverna subterrània que acaba rebent la fortuna de la pluja. Li vaig explicar que visc a la mateixa velocitat que creix una estalactita i no conec les presses. Els pagesos seguim el ritme de les estacions i ens movem al compàs de la meteorologia. Sempre ha estat així. El nostre rellotge intern se posa en marxa quan apareixen les primeres gelades, i s’accelera quan s’obrin les gemmes i els brots dels ceps. Seguim un cicle natural que comença amb la poda hivernal de la parra i finalitza en les albors de la tardor, amb el vi en les bótes. A partir d’aquí, el temps adquireix el seu veritable valor atrapat entre la fusta, quan el procés de fermentació s’ensenyoreix per complet del suc del raïm. Tot això li vaig explicar en la nostra primera cita, durant un d’aquells capvespres vermellosos que ens regala l’inici de l’estiu, en l’època que es recullen els albercocs.

En la nostra segona trobada vaig destapar una ampolla de Monestrell del 98, que guardava per a les ocasions especials. Aquell rosat ens va deixar un petó suau de vellut blau i va descordar el primer botó de la seva camisa. Vaig poder veure les restes de sal sobre el seu escot i les escates platejades en el buit del seu coll. Va ser així com vaig descobrir que era una criatura marina. Ella va percebre la meva mirada de sorpresa i es va fer la boja; em va voler enganyar amb històries de contista il•lustrada: llargs viatges per països exòtics, amors de ficció i relats sobre terres llunyanes. Però un pagès sap molt bé el fruit que dóna la terra, i no vaig tenir el menor dubte que ella no tenia arrels en aquest món de roques i estrats.

Atès que era mig peix, vaig pensar que un Premsal Blanc vindria bé per a la tercera cita. Ella també tenia gust a poma verda amb tocs de fruites silvestres. Aquesta vegada venia menys xerradora i una mica malenconiosa. Vaig respectar el seu silenci. Aquella nit es va amanyagar sota la meva flassada i les muntanyes de la serra es ficaren per la finestra. Me va deixar una estela d’algues en el dormitori i, juro per la meva vida, que la vaig veure nedant a l’alba entre els ramells de raïms. Ja no hi havia cap incertesa: la dona dels meus pensaments era una sirena.

No va aparèixer ni va donar senyals de vida durant la verema. Em consta que no li agraden els trasbalsos ni els enrenous, en la mar hi ha molt més espai per a la solitud. Van arribar els bracers d’aquí i d’allà, i els camins es van omplir de gent i tractors carregats amb els raïms. Vaig penjar la branca fresca del pi sobre la llinda de la meva porta i vaig guardar per a ella una ampolla amb el primer most, recentment sortit de la premsa. Quan havia omplert totes les bótes, i era a punt de prendre’m un descans, va arribar una postal seva des de Lisboa. M’escrivia un fado mariner amb lletra de grumer, i deia que m’enyorava. Va aparèixer un parell de setmanes més tard amb un vestit llarg de serrells de posidònia i el somriure de la reina dels mars. Li vaig prometre que construiria per a ella un refugi de coral entre les meves dues oliveres centenàries, i que el Raiguer tornaria a ser un mar només per a ella. Però tothom sap que les sirenes viatgen sense descans, creuant oceans, i que la seva única llar és el vaivé de les ones. Aquesta vegada me va deixar un cargol de mar nacrat sota el coixí, i se’n va dur un parell d’ampolles de Manto Negre per als mariners del port. Això va ser el que em va dir; sense especificar el lloc, ni el port.

Vaig passar l’hivern intentant oblidar de nou la seva absència i vaig ficar-me a fons en les feines del camp. Volia omplir els minuts d’espera amb la força dels meus braços. Així que vaig preparar amb cura la terra, vaig podar les vinyes, vaig col•locar els regs, vaig muntar les espatlleres…,i vaig deixar tot llest per al naixement dels primers brots. Qualque horabaixa arribava la brisa llunyana del mar i havia d’amagar-me entre les històries que expliquen els llibres per oblidar. Aquesta vegada la postal va arribar de Cadis, concretament del Barrio de la Viña; les sirenes tenen un humor astut, fi i intel•ligent. Entre línies vaig entendre que tornaria passats els carnestoltes. Me la vaig imaginar disfressada de Tetis, la deessa grega de les aigües, amb una pinta coberta de flors.

Va tornar de bell nou quan floriren els ametllers, quan ja m’havia avesat a no mirar el camí. Hi havia un mantell de neu al Puig Major i una mica de gebre sobre l’herba del corral. Li vaig oferir una copa de Moscatell perquè entrés en calor. Una vegada els pescadors del Port de Valldemossa me comentaren que les sirenes no aguanten el fred. Segons ells, mai sobrepassen el paral•lel 40º i mai se les ha vist més al nord de les costes de Menorca. Diuen també que a la Mediterrània únicament arriben les més agosarades; salvar els forts corrents de l’Estret no està a l’abast de qualsevol sirena. Sens dubte la meva, resolta com la que més, aprofita l’impuls dels grans bancs de tonyina vermella per entrar i sortir al seu antull. És una dona amb ganyes, mai millor dit. Aquella nit el vi dolç ens va acostar de nou i va deixar un buquet de mel i panses sobre els llençols.

El celler va anar minvant dia a dia, mentre els brots maduraven en la vinya i els sarments s’estenien per les espatlleres. Amb l’última ampolla de Callet va començar a amollar escates per tota la casa, com si volgués marcar el territori. Anava i venia sense calendari, sense lligams, perquè s’ha d’ entendre que en l’aigua no hi ha fronteres ni passaports, ni amos, ni senyors. Afortunadament per a mi, les seves absències van començar a ser cada vegada menys freqüents i les seves capbussades en el meu llit cada vegada més abundants. Un matí li vaig fer un buit en l’armari i vaig omplir el safareig de peixos de colors.

Amb el pas dels dies, es va anar avesant a poc a poc a aquesta terra de calç i argila, i va trobar una ancorada sota el lledoner on recalar. Els horabaixes la veia llançar-se pel coll del pou per fer-se uns llargs pel subsòl. Havia trobat un camí subterrani per arribar fins a la mar, entre les tortuositats de l’aqüífer. De vegades reapareixia per qualsevol altre pou dels voltants. Passats uns mesos, la seva presència a la comarca es va fer notòria i va ser acceptada per tots com un senyal de bona sort. Aquell any havia plogut el necessari, el raïm estava engreixant i la collita seria generosa. Com si fos una deessa de la fortuna, els veïns van començar a visitar-nos amb petites ofrenes. Arribaven cantussejant una antiga cançó popular que es va estendre, com l’escuma del mar, per les vinyes de tot el Raiguer:

A dalt de la muntanya hi ha un pagès

a dintre de la mar hi ha una sirena;

ell canta al dematí que el sol és bo,

ella canta als nits de lluna plena*

La collita d’aquell any queda en els annals de la història. No solament va ser grandiosa quant a quantitat, sinó d’una qualitat magnífica. Totes les varietats de raïm van superar els límits de l’excel•lència. Els pagesos se sentien plens de felicitat i tota l’illa es va unir a la Festa des Vermar. Poc temps després, quan ja no quedava ni una fulla en l’emparrat, em va anunciar amb un murmuri que esperava un fill marí. Vaig buscar a l’instant un Gran Reserva per celebrar-ho i brindàrem pel nostre cavall de mar. Les corbes de la meva sirena es feren cada vegada més prominents i la seva bellesa va esclatar amb l’arribada de la primavera. Per Sant Bartomeu va donar a llum una preciosa estrella de cinc puntes, més bonica que la flor de la tàpera i del mateix color púrpura dels meus raïms quan maduren.

Ja veuen amics, la meva història és la d’Ulisses però al’inrevés. Al contrari que en l’Odissea d’Homer, jo m’he deixat vèncer pel cant de la sirena sense oposar resistència. És un amanyac de felicitat que es perden els herois i els déus. Com a tantes altres coses.

* Adaptació del poema “L´Empordà”, de Joan Maragall

© Jael Segura

También te puede interesar

No hay comentarios

Deja una respuesta